Contemplo la sortida del sol des del meu sac de dormir i em deixo embadalir per la bellesa estranya del lloc i la seva sol.litud. El dia promet ésser assoleiat. Les muntanyes envellutades de verd agafen un to daurat a causa del reflex del sol. Estic on vull estar i m'espera un dia ple de paisatges de gran bellesa i no penso estalviar ni un pam del recorregut que m'espera.
El cami s'enfila des d'un dels costats de la platja i s'adreça cap el interior. Muntanyes arrodonides entrellaçades unes amb unes altresi al fons el blau del mar. No puc imaginar un començament millor. No tardo gaire en trobar-me la banya del Cap Norfeu ( N'Orfeu ), que he decidit recorrer en un circuit circular perfectament senyalitzat i que em portarà una hora aproximadament.
Visito la Cova de les Ermites a la que li han arranjat la porta contruint un muret de pedres apilades sense cap argamassa, i algunes restes del que havia estat una torre de guaita. El itinerari culmina en un turó on hi ha les restes de la Torre Norfeu, segurament un lloc d'antic cultes grecs en honor al déu Orfeu.
Torno al punt de partida després de la baixada de la Torre Norfeu. Un cami que voreja la linia de mar em porta a Cala Pelosa, on hi ha un xiringuito de platja en el que espero poder esmorzar, però tot i que són més de les 10h del matí, no puc fer-ho ja que encara no han fet el pa que tenen congelat i m'hauria d'esperar una mitja hora, que no puc perdre esperant. Així que continuo amb el meu camí amb la panxa buida, esperant poder menar alguna cosa més endavant.
Després de vorejar la Cala Calitjar, arribo a Cala Monjoi, on hi ha una cafeteria i un hotel, i on espero poder menjar alguna cosa per esmorzar, però inexplicablement tampoc ho puc fer ja que només serveixen menjar al turistes que han contractat un paquet turístic i que tenen pensio completa. Així que per no demorar més l'esmorzar em conformo amb un croissant farcit de xocolata de fàbrica. Espero que amb això pugui resisitir fins que pugui menjar alguna cosa més consistent. Passo per davant de El Bulli restaurant de fama mundial ara clausurat per esdevenir un centre mundial de la investigació gastronòmica. El restaurant té un cert aire d'abandó i nostalgia de millors temps passats.
Segueixo la linia de costa, pujant i baixant per superar les barreres rocalloses que separen una cala de una altra. Al passar per la Cala Rostella em deixo emportar per la seva bellesa i no puc evitar despullar-me de la roba i deixar la motxilla per uns minuts i banyar-me en les seves aigües de color turquesa.
Es succeeixen altres cales que copeteixen en bellesa salvatge amb la primera que he trobat, a veure quina té les aigües més netes i d'un color més intens. Al passar per la Punta Falconera, arribo a la Platja de l'Almadraba, on el paisatge canvia rotundament al apareixer xalets i apartaments que lluiten entre si per fer-se un lloc de cara al mar. La mà de l'home ha deixat la seva emprempta en urbanitzacions i construccions que s'apilonen unes amb les altres. Però al xiringuito de la Platja de l'almadraba puc menjar finalment un entrepà que m'ompli el forat que m'ha quedat.
Tot i així encara queda algún racó on no s'ha construït i que encara conserva la seva bellesa natural.
Però en arribar a la Platja de Canyelles, torno un altre cop al món del ciment i de la segona residencia, del tancat privat i de la lluita per tenir la millor vista del mar blau.
Abans d'arribar a la vila de Roses, passo al costat del Far .
Aprofito el meu pas per Roses per dinar en un restaurant, ja que com que aquesta nit penso fer un bivac a la Platja d'empuriabrava, i sopar de fogonet, crec que aquest dinar no solament m'ajudarà a menjar bé sinó que també em donarà ànims.
Travesso Roses com un muntanyenc amb la seva motxilla i em sento com un peix fora de l'aigua. No tinc els requisits minims per a formar part del paisatge urbà i passar com un turista més d'aquesta vila. Suposo que la roba em fa pudor de suat i aquesta pudor la procuro compensar amb bones maneres i un tó de veu assajat que contra-resti el meu aspecte i em doni la consideració que espero dels altres.
Travessar Roses se'm fa llarg i pesat. Creuar Santa Margarida i trobar la manera d'arribar al carrer principal d'Empuriabrava que m'ha de permetre vorejar els canals sense quedar atrapat per cap carrer sense sortida o que acabi en aigua s'em fa molt cansat. Els peus em bullen després de caminar tot el dia i de tan asfalt.
Empuriabrava, divideix el Parc Natural dels Aigumolls de l'Empordà en dues meitats, i aquest parc ha sobreviscut miraculosament a tots els atacs que se li han infringit per part dels constructors i promotors de la zona.
Trio passar la nit a prop de la desembocadura de la Muga, a una distancia suficient dels horribles edificis que hi ha construits al sud d'Empuriabrava. He trobat un bon lloc enmig de dues dunes. El cel promet tots els seus estals i la lluna una presencia vívida i real.
Sopar "avecrem" de fogonet, però aquest cop regat amb un bon vi que he comprat en un supermercat de Roses, per compensar el mejar hidrofilitzat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada